TORNEM-HI. EL BISBE PASCUAL I LA SEVA: CONTROVERTIDA TRAJECTÒRIA

El Bisbe Pascual: Entrada triomfal 1939 a Ciutadella. Foto: Diari Menorca

Vull fer referència a un escrit de premsa, del diari Menorca, publicat el dia u d’abril del 2012, en el setanta tres aniversari de l’arribada a Ciutadella del nou bisbe, Mons Bartomeu Pasqual.

L’escrit és de Joseph M. Quintana conegut sempre pel seu rigor i la selva imparcialitat en tot el que escriu. Aquesta vegada, reforçat i acompanyat de cites d’un gran valor històric del primer biògraf  del bisbe, el Dr. Pérez Ramos. 

Sorprès, jo mateix, de la meva gosadia, m’atreveixo a fer algunes petites observacions a l’esmentat article, basades en l’experiència personal i amb la subjectivitat d’un punt de vista no sempre segurament prou objectiu.

Vaig entrar al seminari de Ciutadella l’any 1941, ordenat sacerdot el 1953 pel bisbe Pascual i vaig viure una llarga etapa del meu servei religiós sota la seva direcció, fins la seva mort l’any 1967, 26 anys.

Puc dir que la meva jovenesa i les meves primeres experiències després de l’ordenació, van anar sempre molt vinculades, per sort o per desgràcia, al bisbe Pascual, així també com la meva sort i la dissort.

L’any 1941, vaig ingressar al Seminari de Ciutadella, que tenia la marca exacta del vell rector del gran seminari de Mallorca. Molta disciplina i una observança rigorosa de les normes i sobre tot, “Llatí, llatí i llatí” que era el seu eslògan més repetit. Sobtadament i a qualsevol moment del dia podies sentir el bastó episcopal que tocava a la porta i era el bisbe que venia a seguir la nostra classe de llatí i veure les nostres traduccions del P. Granada al llatí o d’Ovidi al castellà. Qualsevol error en el gènere d’un nom o en la conjugació dels pretèrits i supins d’un verb era commemorat amb el soroll del bastó que, indignat, donava tocs reiterats sobre les velles rajoles de la classe, o els escarafalls d’un bisbe que no s’avenia a tenir uns  alumnes de llatí, tan precaris. Així ens vam criar entre la por i l’amenaça permanents i la inestabilitat de la nostra volguda estabilitat en el camí començat, fins que un dia, tanmateix, m’ordenaren sacerdot.

No puc queixar-me dels primers temps ni dels segons fins que onze anys després, s’acabà la bonança i arribà la marginació i la repressió total, que ha durat per sempre més. Mirau la rendibilitat de fer un capellà només per onze anys!v Les pèrdues no eren seves, les pagava un altre. El que mana sempre té als seu favor el judici de Déu i també el meu, en aquest cas. No m’agrada sentir parlar malament del meu primer bisbe. El que he vist després no ha estat gaire millor i mai més no m’he sentit tan benvist i reconegut com en aquells primers anys que no puc oblidar.

En el dia u d’abril, el setanta tres aniversari de la presa de possessió del bisbe de referència, a la seu de Ciutadella. Fa pocs dies que havíem commemorat la seva mort de fa 45 anys amb les solemnes pregàries pel bisbe difunt.

Val a dir que el nostre bisbe és sempre d’actualitat malgrat els aniversaris i celebracions. Generalment és un bon objecte de confrontació, entre els que l’hem conegut, tot i que a mi només m’agrada recordar-lo en les moltes qualitats  que li vaig  conèixer i que hauria volgut heretar.

Tornant a l’article de referència, aquestes són les meves agosarades i tanmateix petites observacions, que es posen a la vostra consideració, no per negar res del que altres afirmen sinó per completar i trobar dades de l’altra cara, més amable i menys coneguda del biografiat:

1.    Penso que l’autor hauria de revisar el que diu sobre la presa de possessió de D. Bartomeu. Nombrat bisbe coadjutor de Menorca amb dret de successió  l’any 1936, va prendre’n possessió el mateix any per delegació.  D. Mateu Jaume va venir a Ciutadella, amb molta sort, just abans de començar la guerra, com delegat episcopal a prendre possessió del nou bisbe coadjutor. Altrament no crec que D. Bartomeu s’hagués pogut ordenar de bisbe a Mallorca, durant la guerra. Penso que si no s’hagués constituït a temps com bisbe amb dret de successió, no hauria pogut prendre tampoc possessió com bisbe titular a la mort del bisbe Torres, l’any 1939, sense una nova disposició de Roma.

2.    No puc compartir l’opinió que el Concili li “va produir molta preocupació pels canvis que venien amb el qual va estar fortament en desacord”.

Pel que vaig conèixer d’ell, mai no podia esperar-se  de la seva lleialtat i obediència al Papa el més petit desacord o la més petita crítica contra cap iniciativa pontifícia. Tan just començat el Concili va posar al claustre del seminari un tríptic de rajoles de mallòrica on expressava la seva pregària i la ferma adhesió així com també la del seminari i de la diòcesi al Concili. En el quadre del mig hi ha la basílica de ST Pere i les dues figures St Pere i Sant Pau. A banda i banda hi ha  una part del text entusiasta de Joan XXIII en la promoció del Concili a la basílica de St.Pau,  a l’altre uns textos de St.Pere. Aquest tríptic ha estat molts anys ocult i tapat per un gran armari fins avui que ha estat finalment recuperat,  amb molt poc reconeixement.

3.    No tenc cap dubte que si el Dr Pascual hagués pogut anar al Concili, hauria fet un bon paper. Volia que l’informéssim i jo li llegia les informacions d’Henri Fesquet de  “Le Monde o “D’Informations catholiques”. Qui coneix el periodista de referència, no s’hauria acostat, ni de lluny, amb aquelles cròniques, a prop d’un bisbe nonagenari i suposadament hostil al Concili. Recordo la seva cara fresca i somrient escoltant una versió tan optimista i oberta del que passava a l’aula conciliar. Havent conegut la trajectòria del bisbe, els seus estudis a Alemanya i la seva informació sobre el moviment litúrgic europeu, la participació en la reforma de la seu de Palma, en el segon decenni del s. XX i la reforma de la nostra catedral, després de la guerra, sap prou bé que el nostre bisbe havia d’acceptar, amb gran fruïció, tots els punts i les comes de la primera constitució del Concili, sobre la sagrada litúrgia 

4.    El canonge mallorquí Mn. Pascual Marlroig s’especialitzava en l’estudi de les Sagrades escriptures i compartia l’amistat i la convivència a la seu de Palma i arreu, amb els canonges Alcover, Costa i Llovera, Joan Quetglas que s’afanyava a traduir al mallorquí tots els devocionaris i tants d’altres amants i cultivadors de la llengua de Balears. Tenia les idees ben clares sobre aquesta qüestió  i, segons he sentit contar s’estranyà molt, a la seva arribada a Menorca, de veure que els infants menorquins eren obligats a dir les primeres oracions en castellà, segons el nou catecisme, a Menorca. De Pius X. “En el nombre del Padre” “Padre nuestro” “Señor mío Jesucristo”.

5.    Tant just arribat,  s’afanyà  a publicar un petit fascicle de les primeres oracions escrites en la llengua dels menorquins, que mai no es feu servir a les escoles malgrat la voluntat episcopal. Tampoc no va tenir molta sort en la publicació de l’himne de la Mare de  Déu del Toro en la llengua que els menorquins el coneixien i l’edició va ser prohibida pels censors, malgrat l’estranyesa dels devots. Franco no deu ser tan bo com diuen, va suggerir-me un company a cau d’orella, si no deixa publicar l’himne de la Mare de Déu. Les coses anaven així en aquell temps, i també ara amb les noves autoritats. El nou  bisbe va donar per perduda aquesta causa en aquell moment però es bo de fer imaginar com  devia alegrar-se  quan va saber que la missa i la predicació s’havia de fer en la llengua vernacla. Un dia, en un excés de confiança, em contava, com l’havien molestat els rètols dels llocs oficials. “Si eres espanyol, habla la lengua del imperio”.

A les misses solemnes de pontifical, en presència d’autoritats el sermó episcopal era sempre en castellà però, a la missa de comunió dels diumenges a les vuit, predicava  i es dirigia a la nombrosa joventut d’A.C.  en mallorquí, a la catedral

       6. Encara no havien sortit les disposicions concretes sobre la introducció  de les noves propostes conciliars a la litúrgia, i el bisbe de Menorca havia donat instruccions a una comissió perquè preparés, cada setmana, les lectures de la missa de diumenge en la llengua dels menorquins, que era publicada en un fascicle del butlletí i enviada a les parròquies oportunament, cada setmana.

Poca gent féu cas a aquesta iniciativa de progrés del bisbat. Les parròquies havien comprat els nous llibres litúrgics en castellà. Només  alguns, pocs celebrarem, tot d’una, la litúrgia en la nostra llengua.

“Encara faríem més coses, va dir-me, quan em va encarregar la meva participació en aquest treball d’adaptació  d’un petit missal de Montserrat, si vosaltres no fóssiu tan exagerats”.

7.   Exagerats. Franco havia guanyat la guerra i salvat l’església. El bisbe no podia reconèixer cap inconvenient en la identificació de l’església amb el General, que era, segons ell, una bella persona de comunió diària. Nosaltres, la generació més jove de clergues, no compartíem aquesta posició i feia temps que trobàvem massa llarga la dictadura i el model instal·lat del nacional catolicisme.  Érem molt crítics amb el franquisme i per això, ens consideraven uns pastors exagerats, segons ell.

8.   La posició de l’abat Escarré de Montserrat tan crítica i feta pública contra Franco, trencà la vella relació del bisbe amb el monestir. La nostra relació amb els monjos de qui apreníem la litúrgia i el nou cant del poble, va ser vista com un compromís amb els catalans antifranquistes. A Ciutadella no hi mancaren els sacerdots del sistema que inflaren el cap del vell pastor nonagenari contra les tendències d’alguns sacerdots, que servint-se del Concili, deien, es dedicaven a una política progressista i catalanista, hostil al règim de Franco. No era del Concili de qui tenia por el bisbe vellet, sinó d’alguns sacerdots, que ell considerava exagerats.

        9. Després de les iniciatives tan positives del primer moment del Concili, el bisbe, que envellia molt de pressa, no sabia defensar-se ja d’algú que li feia creure que la llengua vernacla, esmentada pel Concili, en el nostre cas, era el castellà, l´única que tothom parlava. Mai no hauríem pogut imaginar el poder dels adversaris del Concili, que han acabat esborrant-lo, fent-lo dir el que ells volien i restaurant un nou projecte.

El que ara diré sembla rar parlant d’un bisbe. Consider el nostre bisbe com un cristià cabal i sense treva i un creient profund a més d’un home savi i adult en una època de tantes precarietats. Basta mirar la densitat doctrinal de les seves cartes pastorals, dels seus escrits i de les seves conferències.

Em compto entre els privilegiats que van seguir cada diumenge la seva conferència bíblica després de vespres, al palau episcopal. Amb el punter a la mà explicava, en el mapa projectat a la paret. el lloc de l’escena de l’evangeli i et feia viure amb gran intensitat el contingut del text. Per a mi aquella explicació bíblica dominical era, generalment, el moment més interessant de la setmana.

A diferència d’altres bisbes populistes que volien dissimular, per fer-se pròxims, el seu càrrec i la seva ornamentació, el nostre bisbe de referència  tenia sempre desperta la seva responsabilitat episcopal i la  va exercir a ple temps, amb naturalitat i sense allunyar-se mai del territori. Era un home massís i sòlid de cap a peus, sense voler dir que de vegades no podia dissimular  un toquet infantil, com si no fos d’aquest món.

Passà la seva llarga vida a Menorca, la que no era presa per l’activitat pastoral, a la seva biblioteca, rodejat  de llibres enormes i vells,  repassant-los ara una ara l’altre, rarament assegut, quasi sempre dret, recolzat a un taula alta, feta a la seva mida. No era un home de tertúlia o de la brometa fàcil. Sempre anava per feina. M’havia succeït, més d’una vegada, que  anant al palau improvisadament, per algun assumpte urgent,  fora de l’horari de visita, que em sortia el bisbe, posant cara d’enfeinat, amb un gran llibrot a la mà, senyalant el punt amb el dit i dient-me “poc, curt i clar”.

Rebia les visites sempre dret o passejant per la gran sala del tron, amunt i avall, com els vells mestres peripatètics de l’antigor.

Ho deixarem així aquesta vegada, amb la confiança de comptar amb la benvolença de l’amic Josep Mª Quintana.